Primera nit dels Antònia Font al Casino de l'Aliança del Poblenou per a presentar el seu nou disc Lamperetes. Un concert genial, fantàstic, amb molt bon ambient, en un teatre petit i atapeït de gent que s'esgargamellava cantant els temes d'aquesta banda de Ses Illes que ja acumula un munt "d'himnes" en la seva àmplia discografia.
Després de presentar fil per randa tots els temes del seu nou disc, ben ordenats i ben interpretats, han fet un repàs molt generós per tot de cançons meravelloses, dolces o rockeres, que havia anat sentit poc en el passat, però que ha estat tot un plaer recuperar. Un crack aquest Joan Miquel Oliver, ànima musical del grup, complementat per la veurra de'n Pau Debon. I el nou disc promet també molts temes d'aquells que no s'obliden, en especial "Calgary 88", una divertida història d'amor olímpic. Un dels grans grups actuals del rock català, a gaudir-lo per molts anys!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
30 d’abril del 2011
9 d’octubre del 2010
Carmen i olé!
Fantàstica representació de Carmen de Bizet al Liceu i que vaig poder gaudir fa uns dies. Aquesta obra és tot un clàssic, amb tonades conegudíssimes per tothom, i la crítica ha destacat l'èxit del muntatge entre el públic, malgrat que quan es parla de Calixto Bieito com a director d'escena sempre s'esta més pendent de si han hagut més xiulets o aplaudiments al final.
Aquesta Carmen està genialment ambientada als temps moderns i demostra que les grans històries i arguments literaris són intemporals. Ha estat una funció plena de força i de passió en la interpretació, i no apta per primmirats dels temes de pàtria, espanyolitat i toreig. La ambientació a un quarter militar de Ceuta a finals dels franquisme és un escenari ideal per parlar de temes que són actuals. En aquest cas, Bieto ens posa davant dels morros el drama de la violència de gènere, els excessos del poder corrupte i la cara més rància del patriotisme. Tots aquests temes són malauradament notícia cada dia a l'actualitat i portada dels diaris. I per això aquesta representació és tan potent i emocional, perquè ens fa veure allò que no ens agrada de la societat actual, i per això també alguns espectadors massa romàntics amb el gènere operístic s'escandalitzen. Els cantants han estat molt actorals i crec que això és la clau de que l'espectacle entri per l'estòmac, a part de per l'oïda. Molt bé tant Roberto Alagna en el paper de Don José com Béatrice Uria-Mozon en el paper de Carmen, i menció especial pel treball del Cor, que ha de fer tot tipus de papers interpretatius (militars, fans del toreig, contrabandistes,....) i en les ambientacions més diverses.
Ja em va encantar la versió del Don Giovanni de Bieito fa un parell d'anys i aquesta versió de Carmen m'ha entusiasmat. Tot un encert del Liceu per obrir temporada.
Aquesta Carmen està genialment ambientada als temps moderns i demostra que les grans històries i arguments literaris són intemporals. Ha estat una funció plena de força i de passió en la interpretació, i no apta per primmirats dels temes de pàtria, espanyolitat i toreig. La ambientació a un quarter militar de Ceuta a finals dels franquisme és un escenari ideal per parlar de temes que són actuals. En aquest cas, Bieto ens posa davant dels morros el drama de la violència de gènere, els excessos del poder corrupte i la cara més rància del patriotisme. Tots aquests temes són malauradament notícia cada dia a l'actualitat i portada dels diaris. I per això aquesta representació és tan potent i emocional, perquè ens fa veure allò que no ens agrada de la societat actual, i per això també alguns espectadors massa romàntics amb el gènere operístic s'escandalitzen. Els cantants han estat molt actorals i crec que això és la clau de que l'espectacle entri per l'estòmac, a part de per l'oïda. Molt bé tant Roberto Alagna en el paper de Don José com Béatrice Uria-Mozon en el paper de Carmen, i menció especial pel treball del Cor, que ha de fer tot tipus de papers interpretatius (militars, fans del toreig, contrabandistes,....) i en les ambientacions més diverses.
Ja em va encantar la versió del Don Giovanni de Bieito fa un parell d'anys i aquesta versió de Carmen m'ha entusiasmat. Tot un encert del Liceu per obrir temporada.
30 de setembre del 2010
Videoinstal·lacions de Pipilotti Rist a la Miró
Aprofitant la vaga i el desconcert general d'ahir, vaig visitar l'exposició de videoart que tenia pendent de Pipilotti Rist a la Fundació Miró, que es titula enigmàticament Partit amistós-sentiments electrònics.. L'artista es caracteritza per fer "treballs que generalment tracten fets relacionats amb el gènere, sexualitat i el cos humà, i en contrast amb molts altres artistes conceptuals, els seus colorits i musicals treballs transmeten una sensació de felicitat i senzillesa" segons diu la wikipedia. Sí que coincideixo que el fil conductor d'aquesta mostra a la Miró és bastant així, amb imatges molt tranquil.les i espais on estirar-te i relaxar-te, això ha estat bé. Però més enllà d'això, no acabo d'entrar en això del videoart, o potser és que estava també que els meus sentits artístics estaven en vaga...
28 d’agost del 2010
Endreçant el meu jo digital
Sempre arriba el moment en què s'han de dedicar esforços a consolidar plataformes, un no pot atendre-ho tot. Així que unifico en un únic espai personal els tres blocs que vaig arrencar fa uns anys i que tenia aturats des de finals de 2009: Consumidor Cultural, La Finestra del Marketing i la Comunicació i des de la tercera graderia.
Perquè tant si parlo del Barça, de cinema, de teatre, de marketing, de política o del que sigui, sóc la mateixa persona, danilorente.cat.
Perquè tant si parlo del Barça, de cinema, de teatre, de marketing, de política o del que sigui, sóc la mateixa persona, danilorente.cat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

